¿Por qué o para qué hacer terapia?

Son muchos los motivos por los cuales una persona decide acudir a la consulta de un/a terapeuta: “No se….necesito que alguien me diga qué me pasa”, “Me siento mal conmigo mism@, con l@ s demás…..”, “Quiero saber quién soy en realidad”, “Me lo han recomendado mis amigos, familiares…..”, “Tengo mucha ansiedad y ya no soy capaz de controlarla”, “ Estoy fatal! Se terminó mi relación de pareja…”, “Me siento perdid@ en la vida, mis planes han fracasado….”

La lista es larga, tan larga como personas acuden a consulta, porque cada cual tiene sus particularidades, aunque al final, pudiéramos agrupar las demandas por familias según su tipología, no hay una demanda igual a otra.

Aquello que me motiva a dirigirme a pedir ayuda, es la espoleta, el por qué, la bolla, la punta del iceberg. Al menos, así lo entiendo hoy, a partir de mi propia experiencia como paciente que fui-sigo siendo, y la terapeuta que ahora soy.

Ciertamente, aquello que buscamos señalará, apuntará hacia una u otra dirección, y nos aportará la energía y fuerza necesaria para ponernos en camino hacia la consulta del/ la terapeuta.

No es lo mismo acudir a terapia debido al dolor que nos está generando la pérdida de un ser querido, o porque quiero conocerme mejor, saber cómo funciono y qué me mueve. No. No es lo mismo. Aunque el hecho de pedir ayuda, aunque el  contexto que se establezca, o el setting coincidan, aquello que me ha llevado hasta ahí, marca una diferencia.

A medida que se ahonda en el proceso de terapia, y que la persona se expresa, se muestra, comparte, dice o no dice…..;

Cuanto más hacia dentro de un@ mism@ se va la disparidad,

La diferencia, se diluye.

Entonces, ya no importan los motivos. Importa lo que importa. Lo que hay.

Lo que nos ocupa. Importas tú. Importa el nosotros. Lo que va surgiendo.

Importa la escucha.  Sentirse vist@. Validarse.

Verse a través de tus ojos,

puesto que soy cieg@ de mi mism@.

Notarse. Sentirse.

Hacerse presente.

Dolerse.

Gritar y callar.

Darme permiso para estar.

Silencio.

Mirar-te.

¿Por qué hacer terapia o para qué hacer terapia? Esa es la cuestión….

zen

Rebeca G Lorente

Anuncios

Escritos de cosecha propia

Para mi escribir es un ejercicio necesario para poder comunicarme de manera más auténtica y precisa, ante todo conmigo misma. Me doy cuenta que cuando escribo, entro en un estado casi meditativo. Busco las palabras precisas en la boca de mi estómago, luego circulan por el corazón y se me clarifican el la mente, hasta que mi mano las plasma encima del papel o en el ordenador.

Cuando era niña me encantaba ver una serie británica que retransmitían por televisión titulada: Yo, Claudio. La serie empezaba con la imagen de unas letras doradas y de caligrafía romana sobre un fondo de mosaico blanco, sobre el cual una serpiente se deslizaba sinuosamente. Me impactaba esa imagen. Juntamente con la música que sonaba, un tanto siniestra y misteriosa, para mi, me quedaba hipnotizada ante la pantalla.

Yo, Claudio

A menudo, en el transcurso de la acción de los capítulos, solía verse( o al menos, eso recuerdo) la imagen de Claudio escribiendo sobre una mesa de madera, iluminado por un candil y esgrimiendo una pluma que mojaba en tinta de tanto en tanto…… . Claudio era quien narraba la historia de su familia. Era una familia de emperadores y grandes dirigentes de la Roma imperial, pero lo que él contaba acerca de sus familiares, los convertía en personas casi corrientes, si no fuera por sus excentricidades e inagotables ansias de poder que los tenía a todos presos en una jaula de oro.

Bueno, mi motivación por escribir, se despertó, en parte gracias a Claudio. Ese personaje tartamudo, del cual se reían muchos, y que se dedicaba más a observar para después, de manera reflexiva escribir lo que había visto y vivido. Me quedé prendada de ese personaje, de su actitud, de su calma cuando escribía, de su simplicidad……

Germinó en mi una semilla por la escritura, que siendo sincera, no he cultivado en demasía. Sí, a veces escribo, y me agrada. Por esta razón, en parte, he iniciado este blog. Espero que las Musas me visiten a menudo y pueda contribuir con escritos, reflexiones, artículos o esbozos de escritura a ornamentar este espacio de terapia gestalt y cosmología personal.

Así, pues, en esta sección, quiero compartir con vosot@s aquello que escriba, tanto en mi lengua materna, el catalán, como en castellano.

Dona coratge

Amb aquest relat vaig guanyar el 3er premi de la VII Edició del CERTAMEN LITERARI “De dona a dona” que organitza el CIRD(Centre d’Informació i recursos per a Dones) de l’Ajuntament de Granollers.

Vaig decidir presentar-me gairebé un dia per l’altre, si bé és cert que la idea ja em rondava pel cap, de feia temps.

Aquest reconeixement augmenta unes dècimes les ganes de continuar escribint.

Em vaig alegrar de retrobar-me amb cares amigues, i que compartíssim la celebració pel dia 8 de març, celebrant el reconeixement al treball que realitzem moltes dones, i que, no fa pas gaires anys, quedava ben bé a l’hombra del reconeixement social.

Gràcies mama per venir.

Gràcies Rober per ser-hi.

……………………………………………………………

Penso en l’àvia.

Recordo aquelles tardes assegudes al sofà de casa, les dues juntes tapades amb una manta. Ella es mig estirava, i jo  a la seva bora, n’ocupava l’escassa quarta part que quedava lliure. Ens miràvem la telenovel·la importada d’algun país centre americà, en la que una dona s’enamorava perdudament i tot eren penúries i malentesos entre aquella perenne adolescent i l’home de poc seny. En una ocasió, una companya de l’ institut m’havia dit una frase que penso, descriuria a la perfecció l’essència dramàtica dels protagonistes:  “ Tal i com hi ha dones objecte, també existeixen homes trasto!”, efectivament, el comportament d’ambdós era absolutament estereotipat que ratllava el ridícul!.

En realitat, veure aquell serial televisiu plegades, era un ritual per compartir aquella estona de després de dinar. De fet, no recordo absolutament res de les dramàtiques vicissituds de la pobra enamorada, en canvi sí recordo el gust del poniol amb un núvol de llet descremada ( l’àvia no en podia veure de sencera, pel colesterol) i del pastisset dolç de gust d’anís amb el que l’acompanyàvem!

L’àvia es mirava aquell espectacle amb escepticisme, de la mateixa manera que es mirava la resta del món. Ella, que havia estat una dona que havia trencat amb molts dels esquemes socials establerts de la seva època, ja de ben jove. No va arribar a casar-se mai, i aquest fet, en una dona nascuda l’any 1922 a l’Andalusia conservadora, moralista i posteriorment franquista, era una excepció en tota regla, almenys entre les dones que es deien respectables.

Va ser una dona empresària, propietària d’una drogueria i mare soltera de dos fills. A més, havia de fer-se cura de la seva mare, que amb el temps va quedar postrada en una cadira de rodes, i de la filla de sa germana, la qual havia decidit anar a provar fortuna a Alemanya. En aquella època, Espanya era un país humil, i en gran part vençut, del qual emigrava molta gent amb la necessitat de guanyar un bon salari i treballar en condicions laborals dignes. Em sona a un tema d’actualitat…… .

Sempre he cregut que la història pot explicar-se des de molts punts de vista, si la història l’expliquen els homes, com encara sol ser el més habitual,  almenys en els llibres que s’utilitzen a les escoles o instituts, les guerres i els conflictes bèl·lics prenen una importància cabdal. En canvi, si l’expliquen les dones, hi ha altres aspectes, com ara les relacions familiars, personals, els infants, l’entorn….. que prenen un sentit i un protagonisme, que en la visió dels altres, passen força desapercebuts. Almenys aquesta és la meva experiència. L’àvia m’explicava com havia de fer per sobreviure i sortir endavant en un país en guerra i de postguerra en el que el seu front era preservar el benestar i la conservació de la família.

Certament la meva àvia no encaixava amb aquest prototip de dona gran tendre, amorosa, curosa, delicada i sempre atenta i feliç d’atendre als altres. També val a dir, que amb l’edat que tinc, que ja en són 38, mai no he conegut una dona que reuneixi totes aquestes característiques, llevat de la Blancaneus de Walt Disney que no té res de real!. L’àvia era una dona coratjosa, decidida, treballadora i intel·ligent. Potser, aquestes qualitats no són les que, generalment, s’esperen en una dona i més si és d’edat avançada. A veure quantes persones dirien que les seves àvies eren valentes, treballadores, intel·ligents, suspicaces, flexibles, autònomes, constats i lluitadores… Ja ha arribat l’hora de revisar el vestuari amb el qual revestim a les persones, més enllà del seu sexe, tenint presents les seves accions.

Han hagut de passar uns quants anys perquè m’adoni de la importància del lloc que va ocupar l’àvia en la història, no tan sols de la família. Va ser una dona empresària, treballadora, autònoma i mare soltera. Si hagués estat una dona jove del segle XXI, s’hagués sentit compresa i recolzada per una gran majoria de dones i homes que hem anat comprenent que el sexe no és determinant i que el lloc que vol ocupar cada un o una de nosaltres no ens ve donat, sinó que l’hem de triar i tenir la valentia d’ocupar-lo. Però, a ella li va tocar el bregar i fer front a un munt de prejudicis i judicis morals, per part de les persones que l’envoltaven, tant veïns i veïnes, com familiars i d’algunes persones que se’n deien amigues.

Avui he pensat en l’àvia, i asseguda al sofà, em miro una telenovel·la, que tot i ser diferent al que ens miràvem plegades, em mostra gairebé el mateix panorama: un prototip de dona objecte i home trasto que no han evolucionat més enllà de la moda i les paraules anglosaxones col·lades en el seu vocabulari.

Continua existint l’empeny per voler fer-nos creure que el paper i el lloc de moltes dones és divers al que en realitat han ocupat al llarg de molts segles: el de dones coratjoses, treballadores i intel·ligents. El record de ma àvia m’ha donat l’empenta i el coratge per escriure i adonar-me que el seu record  i companyia han estat un clar exemple per mi de que la llibertat no és un regal, sinó una conquesta.